Cantava per a tu... segur... volia que tu també cantessis. A veure si algú s'anima amb la música... És un poema molt bonic i molt tendre... sí jo també imagino els nens cantant.
Em va fer gràcia el comentari d'en Xavi, suposo que no va veure la paraula "espantat", per una cançó per a nens, crec que l'hauria de canviar. ;-) Fixa't amb el comentari d'en Mac!, per aquí anava la cosa... Moltes gràcies! Aferradetes, preciosa!
En aquest cas xerrava d'una òliba, què és com un mussol, no té orelles, la cara és blanca i els ulls més foscos que el mussol. Per la mala fama de l'òliba, prefereixo els mussols, fins i tot em semblen més macos. ;-) Moltes gràcies, Sue!
Llegint el teu poema que dona veu a un animal, m'han vingut al cap els mimologismes i el llibre "EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES" que Joan Amades els hi va dedicar. He buscat si l'òliba hi surt en aquest llibre i, demanant perdó per trencar el bon rotllo que fins ara hi ha als comentaris, et vull copiar que diu el nostre folklore sobre el cant d'aquests ocells: L’ÒLIBA: És general la creença que les òlibes es mengen els ossos dels difunts. Que un ocell d’aquests es situï prop d’una casa, és considerat com un averany de malastrugança. Es creu que anuncia una greu malaltia a algun dels seus veïns. També es creu que flaira l’olor dels malalts i que es situa prop de les cases on hi ha alguna persona malalta, i aleshores crida: "Meu, meu, meu...", volent significar que el malalt es morirà i serà seu, i se’l podrà menjar. També es creu que canta: "Cluca't, cluca't, cluca't..." volent significar que acluqui o tanqui els ulls, i es mori.
Vist així, sembla que el teu protagonista fa ben fet d'espantar-se, no?
Però com he dit no vull trencar el bon rotllo, així que deixem-nos estar d'antigues supersticions que jo també prefereixo que el teu poema es converteixi en una bonica cançó infantil abans que en un conte de terror. :-DD
La meva àvia m'explicava quan era molt petita la fama de les òlibes, de fet era perquè vivíem al costat d'una església i moltes nits les sentíem cantar. Em deia "cada cop que les sentis, tu has de dir -canta per tu!- i ja no hi haurà perill". Des de que em vaig casar i me'n vaig anar de la casa, no n'he tornat a sentir d'altra. ;-) Per aquí anava el meu protagonista, per això estava tan espantat. ;-) Com li he dit a la Carme, podem treure la paraula "espantat" i fer una cançó pels infants, si trobem els músics per fer-la. Aferradetes, Mac!
Si, desde lejos se puede escuchar cuando "cantan". Cuando era pequeña vivía al lado del campanar de una iglesia y desde mi habitación se escuchaba perfectamente todas las noches. Aferradetes, Laura.
L'olivera és un arbre modest però molt noble, del qual se n'aprofita gairebé tot sense demanar gairebé res a canvi. Les òlibes tenen pitjor fama perquè se les associa amb les tenebres de la nit, però elles no en tenen la culpa!! Aferradetes, Paula!!🤗😘
Aquest poema mereix música.
ResponEliminaÉs molt bonic.
Imagino els nens aprenent-lo i cantant-lo.
Petons.
Hi ha bons músics per aquí, veurem què fan. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Xavi!
Petonets.
Huh huh ... Huh huh ...
ResponEliminaLovely poem, fitting photo.
Aferradetes, Paula.
Moltíssimes gràcies, Sean!
EliminaAferradetes!
The texture from the bark is incredible
ResponEliminaLes oliveres tenen unes formes increíbles.
EliminaMoltes gràcies!
Salutacions, James.
Una foto preciosa i el poemet que l'acompanya encara més. M'encanta, és breu, concís, d'una senzillesa molt tendra. Amb poques paraules has dit molt.
ResponEliminaMoltes gràcies, nina, per ser-hi un dia més.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, nina!
EliminaDe moment puc ser-hi, mem si el puc acabar. ;-)
Aferradetes, bonica.
Cantava per a tu... segur... volia que tu també cantessis. A veure si algú s'anima amb la música...
ResponEliminaÉs un poema molt bonic i molt tendre... sí jo també imagino els nens cantant.
I la fotografia, impressionant...
Aferradetes musicals, bonica!
Em va fer gràcia el comentari d'en Xavi, suposo que no va veure la paraula "espantat", per una cançó per a nens, crec que l'hauria de canviar. ;-)
EliminaFixa't amb el comentari d'en Mac!, per aquí anava la cosa...
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa!
Tanto la foto como el poema son una belleza.
ResponEliminaUn abrazo Paula
¡Muchísimas gracias, Fernando!
EliminaAferradetes!
Buenos detalles y texturas. No puedo opinar del poema porque google no me traduce.
ResponEliminaAbrazo
Al traductor tanto le da por funcionar como que no, según esté el día...
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Owls are wonderful birds, how I wish I could see/hear them. Love your poem and photograph.
ResponEliminaEn aquest cas xerrava d'una òliba, què és com un mussol, no té orelles, la cara és blanca i els ulls més foscos que el mussol.
EliminaPer la mala fama de l'òliba, prefereixo els mussols, fins i tot em semblen més macos. ;-)
Moltes gràcies, Sue!
Llegint el teu poema que dona veu a un animal, m'han vingut al cap els mimologismes i el llibre "EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES" que Joan Amades els hi va dedicar. He buscat si l'òliba hi surt en aquest llibre i, demanant perdó per trencar el bon rotllo que fins ara hi ha als comentaris, et vull copiar que diu el nostre folklore sobre el cant d'aquests ocells:
ResponEliminaL’ÒLIBA: És general la creença que les òlibes es mengen els ossos dels difunts. Que un ocell d’aquests es situï prop d’una casa, és considerat com un averany de malastrugança. Es creu que anuncia una greu malaltia a algun dels seus veïns. També es creu que flaira l’olor dels malalts i que es situa prop de les cases on hi ha alguna persona malalta, i aleshores crida: "Meu, meu, meu...", volent significar que el malalt es morirà i serà seu, i se’l podrà menjar. També es creu que canta: "Cluca't, cluca't, cluca't..." volent significar que acluqui o tanqui els ulls, i es mori.
Vist així, sembla que el teu protagonista fa ben fet d'espantar-se, no?
Però com he dit no vull trencar el bon rotllo, així que deixem-nos estar d'antigues supersticions que jo també prefereixo que el teu poema es converteixi en una bonica cançó infantil abans que en un conte de terror. :-DD
Abraçades!!
La meva àvia m'explicava quan era molt petita la fama de les òlibes, de fet era perquè vivíem al costat d'una església i moltes nits les sentíem cantar. Em deia "cada cop que les sentis, tu has de dir -canta per tu!- i ja no hi haurà perill". Des de que em vaig casar i me'n vaig anar de la casa, no n'he tornat a sentir d'altra. ;-)
EliminaPer aquí anava el meu protagonista, per això estava tan espantat. ;-)
Com li he dit a la Carme, podem treure la paraula "espantat" i fer una cançó pels infants, si trobem els músics per fer-la.
Aferradetes, Mac!
Tan escondida está la lechuza, que no se sido capaz de dar con ella.
ResponEliminaUn abrazo.
Estaba porque la oía... ¿dónde?, seguramente entre los huecos del tronco... ;-)
EliminaAferradetes, Antonia.
Vas trobar unes bones textures en aquesta olivera per aquest lluit poema!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Tenen una màgia especial les oliveres i les seves formes per a mi. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan!!
Gran foto amb unes magnífiques textures!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Un bon observador, sense cap dubte ! ;)
ResponEliminaSalut !.
Sí, sembla que a la nit tot ho veuen. ;-)
EliminaAferradetes, Artur.
Precioso poema!!!
ResponEliminaBesos.
¡Muchísimas gracias, Sara!
EliminaBesos
Aún escondida la oiste . Precioso tronco.
ResponEliminaUn abrazo.
Si, desde lejos se puede escuchar cuando "cantan".
EliminaCuando era pequeña vivía al lado del campanar de una iglesia y desde mi habitación se escuchaba perfectamente todas las noches.
Aferradetes, Laura.
Molt interessant la relació que fas entre òliba i oliva.
ResponEliminaEl xut-xutxut, també ho feia en Kubala.
O el Lamine Yamal per qui no hagin conegut el Kubala.
Moltes gràcies!
EliminaEncara més interessant la que has fet tu. ;-)
Encara que no m'agradi el futbol, jo els he conegut als dos.
Aferradetes, Xavier!
Bon joc de paraules!
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaL'olivera és un arbre modest però molt noble, del qual se n'aprofita gairebé tot sense demanar gairebé res a canvi. Les òlibes tenen pitjor fama perquè se les associa amb les tenebres de la nit, però elles no en tenen la culpa!! Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaLes oliveres m'encanten, tenen unes formes especials. En canvi les òlibes no tant, prefereixo els mussols.😅
EliminaAferradetes, Alfons! 😘🤗