Sis del matí, sonen els despertadors, dutxa't i a vestir-te per estar a punt a les set, que és l'hora en que l'ambulància et pot venir a buscar, de set a vuit, en qualsevol moment.
A les sis del matí a una persona com jo, dormilega i fredolica, no se la pot fer aixecar per anar a rehabilitació, quan l'hora en que les fisios t'agafen no és abans de les nou. I encara que em dutxi, no sóc persona fins l'endemà. Prepara totes les coses, a més de dur uns quants sostres de roba a sobre, agafa la jaqueta, el bolso amb els documents i la targeta que indica la teràpia, una bossa amb una manta... perquè a rehabilitació no hi ha mantes!, unes mitges especials per a la teràpia i la crossa... sembla que me'n vaig de viatge per uns quants dies...
Quan arribo a rehabilitació hi ha una porta que s'obre sola, vull dir que un alè la pot fer obrir. Entres dins una saleta que té cinc sofàs. Tres vora la porta d'entrada, un davant la màquina de cafès (que just hi passa una persona entre i entre) i al fons un altre sofà que és on em poso jo, perquè és l'únic lloc on no toca l'aire quan s'obre la porta. Gelada (perquè la calefacció fa poc que està engegada) i endormiscada m'assec, després de deixar tot quan porto al meu costat, és quan comença a venir gent i els fisios que els van cridant d'un en un, menys a mi perquè no tinc fins a les nou.
Com que encara no sóc persona, oblida't de dur-te'n un llibre per passar l'estona. De tant en tant obro els ulls i miro l'hora al mòbil i és que el minuts no passen per més que miri, però ahir em va passar un cosa curiosa, un raig de sol em va venir a saludar, suposo que em va veure tan gelada que va apiedar-se de mi. Vaig aixecar el cap i allà estava, lluent, anunciant-me un nou dia. Curiosa la finestra també i no vaig poder estar-me de fer-li una foto, per guardar-la i mirar-la cada cop que el dia estigui núvol, com avui i sentir la seva escalfor i, a més, perquè no em deixi que se m'alteri la serenitat, ni se m'ofusqui la intel·ligència...Santa paciència!!!
— Paula?
— Sóc aquí... ja vinc!
I cal tenir en compte que tot això que has explicat és quan tot funciona "bé" perquè suposo que també hi ha dies que el físio no et crida a l'hora sinó amb retard o apareix algun dels entrebancs ja tan habituals en la nostra sanitat pública que ho destaroten tot. I tant que cal paciència per "sobreviure" a tot això... i molta.
ResponEliminaT'envio, com aquest raig de sol, tot el meu escalf i molts ànims perquè et recuperis ben aviat. Abraçades!
Ah, no! Una de les fisios arriba a les nou i mitja, perquè així ho té estipulat amb l'hospital i com les teràpies han de ser correlatives, no en poden fer la d'abans que dura mitja hora. Per això tinc de nou a deu... A més, per fer-me-les han trigat més de dos mesos, marejant-me amb trucades que em deien un horari però "ja et trucarem, perquè han de donar la conformitat els de les ambulàncies" i quan tornava a trucar, em deien un altre horari i la mateixa cançoneta, fins que la setmana Nadal em va deixar penjada el de l'ambulància, avissant-me a les set del matí (quan jo ja estava a punt), perquè estaven fent vaga.🤦♀️
EliminaNo et puc dir tot el que em va sortir per la boca, perquè no et vull espantar...
Benvingut el teu escalf i moltes gràcies!
Aferradetes, Mac!!!
Això és un martiri...
ResponEliminaT'ho haurien de programar millor.
Ànims.
Petons.
Et diuen que tenen rutes de dues hores. Dues hores són -una més una- al meu poble i quan els hi dius, et contesten que tenen una marge de quatre hores...
EliminaGràcies, Xavi!
Petonets.
Jo que tinc uns hàbits molt fixes pel que fa la son, si un dia m'he de despertar una hora abans ho passo bastant malament. Per això intento no agafar mai vols que surtin abans de les 9:00 de l'aeroport. Una autèntica tortura.
ResponEliminaBen cert, imagina't jo que no és per un gust!!
EliminaQuan treballava sospirava jubilar-me per no haver d'aixecar-me d'hora...
Bon vespre, Risto!
La vida te da, a veces, regalitos como este para que todo no sea tan dura...
ResponEliminaEstupenda foto y relato.
Un abrazo Paula
Al menos me tuvo entretenida hasta que me llamó la fisio. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
No logro que el ordenador me haga automáticamente la traducción y por lo tanto no logro entender tus textos a veces ni el título de las fotos. No se como hacerlo
ResponEliminaHay una pestaña en el lateral que lleva el traductor, clicas encima y buscas el idioma. Yo lo he probado ahora y está bien. Otra forma, copias el texto y lo llevas a tu traductor... sé que lleva más trabajo, pero esa es tu elección...
EliminaDe todos modos, ¡gracias por intentarlo!
Seas quien seas, hoy me sales como anónimo.
Un saludo.
Em faig creus que es combinin tan malament les coses.
ResponEliminaNo em puc creure que no es puguin fer millor.
Ho trobo tot molt empipador, com un mal tracte envers els pacients.
I poca cosa podem fer més que tenir paciència i agafar aire, respirar fons i endavant.
Espero que et vagi bé aquesta fisioteràpia, que notis milloraben aviat.
Aferradetes doces, bonica!
Finding the right spot where you're not hit by the draft from the door, and how you patiently wait for your appointment—it's like you've created your own little sanctuary amidst the routine
ResponElimina