24 de gener 2025

RECORDO QUE . . .


Recordo que em trucares per veure'ns i quedàrem per anar a dinar fora. Com no sabia què et venia de gust, t'ho vaig demanar i em digueres que tant et feia; així que vaig decidir anar a un vegetarià que hi ha a prop de casa. És un lloc on ho fan bé i tenen hort propi. 

En arribar triarem una taula a la terrassa coberta, només hi havia una parella que em semblaren alemanys, ens saludàrem amb un somriure i ben aviat en va arribar una altra. L'ambient era molt casolà i tot-d'una van venir amb la carta. La conversa entre nosaltres mai s'atura, així que no vam notar que passés gaire estona en servir-nos. Mentre dinàvem vaig veure un nen a l'interior que jugava amb un ós, vaig intuir que els seus pares eren a la terrassa exterior. Estava ben absort amb el seu nou amic, el posava dret i el feia caminar amunt i avall. Hauria pagat per saber a què jugava i quin era el seu monòleg!

Primer plat, segon i postre, abans del cafè digueres que volies fumar i ens aixecàrem per sortir al carrer per no molestar a la gent que ens envoltava, tot i estar en una terrassa.  A la primera calada, la dona de la segona parella s'apropà a nosaltres i ens digué si podíem anar més lluny, que el fum li molestava a la seva parella. La miràrem i vam donar dues passes més avall. Desprès de la terrassa coberta hi ha una escala i ells estaven al fons... era impossible que els arribés el fum... Després sense dir res, pujàrem a fer els cafès. La parella parlava en anglès i els seus "fums" voletejaven per tota la terrassa. A l'hora d'anar-se'n, ella s'apropà i demanà disculpes, dient que el seu marit no podia ensumar el fum... Pobreta! i el marit ni ens va mirar a la cara...

Quan acabàrem de dinar, la propietària vengué a cobrar i ens preguntà si volíem alguna cosa més. Com la conec de fa temps, li vaig explicar el fet i em va contestar que sempre hi ha gent molt especial, a més de dir-nos que a la terrassa sí que es pot fumar... doncs això, és que nosaltres vam sortir fora i el fum, amb el vent que feia, se n'anava cap avall... Ens aixecàrem i la parella d'alemanys ens tornaren a somriure, es sentien feliços després de menjar-se quatre postres... I nosaltres també, en veure els seus somriures.

34 comentaris :

  1. Siempre se puede conciliar y llegar a un punto medio de confort para todos. Esa parte social y humana que por desgracia se pierde poco a poco. Una entrada maravillosa, como la foto! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que el punto de confort se lo dimos al salir a la calle, no lo supieron recoger.
      Hay gente que no tolera un buen gesto, quizás si le hubiéramos contestado con el mismo tono, se hubiera ido más tranquila. 🤦‍♀️
      ¡Muchísimas gracias, Ángel!

      Elimina
  2. Anònim24.1.25

    Quina foto més bonica del nen jugant amb l’ós!
    I la història està molt bé, per reflexionar una mica. Hi ha gent que es queixa per tot, amb raó o sense.

    Aferradetes, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi havia el vidre de la porta del local, però va ser veure'l i ja vaig veure la foto. ;-)
      Aquí a aquest tipus de gent li diem "estufats".😅 S'apropà d'una manera molt poc correcta i mirant-nos per damunt l'espatlla... T'asseguro que va venir perquè ens va veure que ens aixecàvem de la taula i sortíem a fumar, s'havia de fer notar...
      Aferradetes, nina!

      Elimina
  3. No soy fumadora , pero soy tolerante con las gentes que fuman, hasta que sucedió lo del coronavirus y entre otras informaciones , se explicaba lo peligroso que era aspirar el humo de un cigarrillo cuando la persona estaba afectada con el coronavirus.
    Durante la pandemia, cuando salía a la calle siempre me retiraba de la persona que fumaba. Muchas veces el aire te hace llegar el humo de la persona que camina delante tuya. Ahora parece que con las vacunas, no hay ya mucho riesgo.
    Feliz fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El local está en una pendiente, lo que hace que las casas y los comercios de la zona tengan que estar elevados y sus salidas con varios escalones. Nos pusimos en una esquina de la calle, el viento soplaba para el sur de la calle, era totalmente imposible -ya no que subiera el humo- sinó que ni tan siquiera olieran a tabaco.
      Por la pandemia yo no salía de casa y una vez pasada, no me apetecía ir a bares con terraza, donde no se podía fumar.😅
      Buen finde, Antonia.

      Elimina
  4. La intolerancia puede aparecer en cualquier momento frente a nosotros o a nuestro lado. Solo queda hacer un acto de conciencia que nos asegure que hemos hecho lo correcto y alejar los "humos" de los demás del nuestro propio.
    Abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hicimos más que lo correcto y además aseguro que, desde donde estaban ellos, ni siquiera podían oler a tabaco.🤷‍♀️
      Aferradetes, Luis.

      Elimina
  5. Fums, sorolls... gent que crida en comptes de parlar...
    Cada vegada més intolerància.
    Aquesta és una batalla que dono per perduda...
    Solució: cercar llocs sense humans.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja!, tampoc surt molt, no creguis.
      I de cada cop, menys ganes en tinc.
      Petonets, Xavi.

      Elimina
  6. Difficult topic,
    very tender text.
    People's relationships are getting more and more complicated!!
    Have a nice weekend!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, quan més vols fer, menys t'entenen...
      Moltes gràcies!
      Feliç dissabte, Sue!!

      Elimina
  7. Jo soc dels que pensen que sempre és millor evitar polèmiques, però hi ha gent que se n'aprofiten dels que "cedim" sempre i aquests no es mereixen ni un mínim esforç per part nostra. El gest de sortir a fumar al carrer malgrat estar permès a la terrassa el trobo ben adequat perquè si era una terrassa coberta és fàcil que el fum molesti a les altres taules, però que estant al carrer encara us vinguessin a demanar que marxéssiu més lluny em sembla del tot fora de lloc.

    És ben cert que hi ha gent molt "especial" que sembla no saber viure sense queixar-se de tot i tot el dia, haurien d'aprendre d'aquests alemanys... i demanar-se quatre postres. :-)

    Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que estàvem a la cantonada i ja et dic, bufava el vent i s'emportava el fum cap a baix del carrer... la senyora, tot i ser molt més jove que jo, va voler donar la nota, no sé si perquè la miressin o què... perquè va haver de baixar els tres graons i caminar un tros.🤐
      Els alemanys s'ho passaren d'allò més bé amb els seus postres. ;-)
      Aferradetes, Mac!

      Elimina
  8. Bueno, hay gente para todo pero como dicen; -Si uno no quiere... Dos no discuten.
    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prefiero no gastar saliva para según quién. ;-)
      Besos

      Elimina
  9. Helena Bonals25.1.25

    S'ha de ser piadós i complaent, a la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de ser persona i punt.
      Aferradetes, Helena.

      Elimina
  10. Un record ple de detalls molt ben explicats. M'encanta el nen jugant amb l'os, distret de tot el que passava al seu voltant.
    A veure, a mi em molesta el fum en el cas que algú fumi ben bé al meu costat i m'arribi directament. Ara, hi ha coses que passen de taca d'oli, com és el cas aquest. Jo no gosaria, però ja se sap que hi ha gent per a tot...
    Sort que el final és alegre i ple de postres, almenys per als alemanys :D

    Moltes gràcies per compartir aquesta vivència.
    Aferradetes, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El nen estava dintre, no podia veure el que passava i, a més, no crec que pogués, estava ben enfeinat. ;-)
      Jo sóc molt conscient que el fum molesta i més a les persones no fumadores, per tant faig el que he de fer, però el que no faré serà "esfumar-me" perquè una senyora s'inventi una història.
      Eren ben bons els postres, n'hi havia de figa, de garrova, de maduixes... no m'estranya que se'n mengessin quatre! ;-)
      Gràcies a tu, Núria!
      Aferradetes!!

      Elimina
  11. El niño lo estaba pasando fenomenal, intolerantes abundan, fumadores sin derecho a un lugar digno donde fumar, es injusto.
    Dejar de fumar, es muy fácil, lo difícil es decidirlo. Yo fumé mucho, hace 10 años lo dejé. No te diré jamás que no fumes, pero si quisieras dejarlo, yo te diría de todo corazón cómo lo logré.
    Besos de anís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me gusta ver como los niños siguen siendo niños, que es lo que les toca.😉
      Recuerdo que, cuando prohibieron fumar en todos los bares y establecimientos públicos, me fui a Madrid. A la vuelta retrasaron el vuelo y me apetecía fumar, fui buscando un sitio para hacerlo y habían instalado un recinto de cristal, como un cuadrado, donde poder fumar. Me sentí como un bicho raro, como una apestada, ahí dentro encerrados a la vista de todos y por más inri los extractores del interior no funcionaban... debían creerse que los fumadores toleramos perfectamente todo el humo... salí cuando di dos caladas...
      La situación en que me encuentro no es la más idónea para dejarlo, pero llegará el día en que lo deje, entonces sé que puedes ayudarme. ¡Gracias!
      Besos dulces, Sara.
      PD: He cambiado el traductor, espero que vaya mejor. ;-)

      Elimina
    2. ¡Gracias, Sara!😉

      Elimina
  12. Encima que os levantáis de la terraza para fumar más lejos, van y dicen que te alejes más??? y encima no es a ella a la que le molesta, sino a su marido? Yo voy y le tiro de las patillas jaajajaja
    El niño del oso está con ellos, interrogándole donde tiene la miel para quitársela :-D
    Un petó, Paula :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que era una exfumadora y con sólo ver el cigarrillo le entró un ataque de ansiedad. Podrías haberme dejado tu pájaro carpintero, para que le picoteara su cabeza y así saber qué guardaba en ella. 😂🤣
      Afortunadamente el niño estaba en su mundo. ;-)
      Petonets, Gumer!

      Elimina
  13. Cada vez la gente es menos tolerante y con el tema del tabaco se suelen pasar, no les importa estar en una terraza donde no paran de pasar coches y autobuses al lado, pero que no se te ocurra encender un cigarro a unos metros de distancia...
    Yo no fumo desde hace veinte años, pero no me molesta que fumen cerca de mí, mientras no me echen el humo en la cara...
    Bonita foto y estupenda historia Paula
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que esas personas sólo quieren ver lo que quieren ver. Sé que el tabaco es malo, creo que los sabemos todos los fumadores, pero a mí no se me ocurre ir a nadie a recriminarle un gesto por invenciones o supuestos fantasmas.
      ¡Muchas gracias ¡!
      Aferradetes, Fernando.

      Elimina
  14. Es increible però hi ha gent que té una intolerància increible envers la resta. Per molt be que vulguis fer-ho sempre hi haurà algú disposat a protestar. No sé com hem arfribat fins aquest punt... o millor dit, m'ho imagino, només cal veure com està el món en general.
    Aferradetes Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha persones que són a l'extrem oposat de tots els altres i és impossible raonar perquè ho fan, o al menys per a mi. Com dius tu, per molt bé que ho facis, sempre tenen a dir la darrera paraula, com si fos definitiva e inalterable.
      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  15. Potser, més que el fet de demanar-vos que us allunyéssiu més, us va molestar la manera com ho va fer la dona, potser massa impositiva, amb massa "mals fums". En qualsevol cas, vau saber resoldre molt bé la situació, amb discreció i elegància. Aferradetes fortes, Paula!!😉🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot en conjunt, perquè realment ni li molestava el fum ni l'olor des d'on estàvem, va ser una pixada fora de test. Ens miràrem sense entendre res.🤷‍♀️
      Aferradetes, Alfons! 😘🤗

      Elimina
  16. Una magnífica, tendre i dolça foto!!!
    Aferradetes, Paula!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies!!!
      Aferadetes, Joan.

      Elimina

Benvinguts al racó!