DIARI- 11/01/2025
Aquest matí, en despertar-me, entrava poca llum per la finestra. Un altre dia gris, he pensat i al obrir les persianes, una fina pluja m'ha mullat els dits, un calfred m'ha pujat de peus a cap. Fred i poca llum, res millor per quedar-se de nou al llit... Una olor a fusta cremada i cendra ha omplert la casa. Ahir a la nit hi va haver foguerons al bar de davant i l'oloreta de llom, sobrassada i botifarró a la graella no era la mateixa que ara m'omplia la boca d'un gust cendrós... Gairebé sense ganes, m'he rentat la cara i he sortit al balcó, seguia plovent i m'he adonat que no es veia ningú que anés a peu. La idea de tornar-me al llit m'ha passat pel cap i me l'he treta en veure l'hora que era, massa tard noia!
Desprès d'esmorzar, m'he assegut per llegir una estona, però no podia concentrar-me amb la lectura. Aixecant els ulls, la imatge de la mare m'ha fet recordar uns fideus que feia quan era petita, fins i tot els he olorat i he pensat que no seria mala idea fer-ne per dinar, un plat de fideus calentons podria treure'm el fred. No era un dinar complicat i si treia de la gelera un grapat de musclos, un altre de cloïsses, unes quantes gambes pelades, dues gambas grans i uns talls de lluç, fent un bon sofregit ja estaria llest. I dit i fet!, m'he posat a preparar-ho. El brou tenia molt bona pinta i a l'hora de posar-hi els fideus, només caldrien nou o deu minutos per menjar.
El dinar m'ha portat anys enrere, quan encara tenia als pares, fins i tot m'ha semblat escoltar a mumarona dient-nos que el dinar era a taula... N'ha quedat un plat per demà o per demà passat, així que podré tenir més temps per fer més coses o per descansar, que d'ençà que vaig a rehabilitació i m'he d'aixecar a les sis del matí, sembla que no acabo la son en tot el dia.
I ara que ho he enllestit tot i ha sortit un raig de sol, em posaré amb la lectura fins que la claror em deixi llegir correctament. Més tard, potser tanqui els ulls una estona i deixi volar la meva imaginació a països desconeguts on no hi faci fred i on la pau sigui requisit indispensable per viure-hi.
Avui no he xerrat amb ningú...
de vegades penso si això em farà perdre la veu un dia...
[Pels 25 dies d'escriptura de la Núria]
El primer tros d'aquest escrit (el de tornar al llit o no moure-s'hi) m'ha fet recordar la cançó "Plou" de Tomeu Penya. Comperteixo amb tu el gust pels fideus a la casola, també per la lectura, i d'uns anys ençà m'he tornat un fredolic. Segurament no serem els únics en compartir aquests gustos. Meravellós i sentit escrit.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
It is definitely warm here. We are still deep in the sweaty season. Rain is predicted and I hope we get it.
ResponEliminaHave a lovely day.
Quina gana m'has fet venir!
ResponEliminaCrec que podia olorar aquesta flaira gustosa que sortia de la cuina.
Els dies d'hivern tenen l'encant de la introspecció, d'un xic de melangia que, potser, ens fan retrobar-nos.
I, tal vegada, també enyorar una abraçada...
Per si un cas, i amb el teu permís, una de llarga (d'abraçada) i una bosseta de petonets dolços, Paula
Estem sols.
ResponEliminaMés del que sembla...
Cada vegada més xarxes socials que només són un miratge.
El món ha canviat... cada vegada més gent i més sols.
Petons.
Impresionante! Vaya pedazo de hoguera!
ResponEliminaEl texto es precioso, muy emotivo.
Un abrazo