MiSSATGE SECRET

 

François Boucher, 1767, Le courrier secret 

[Avui un -3x1-, el relat és compartit per

Relats Conjunts,  Sue  i  Núria]

Des del punt més alt del turó, es podia veure tota la meravellosa vall. Des que ho va descobrir,  era estrany el dia en que Beatriu no hi pujava. S'enduia un petit entrepà amb melmelada dels fruits que recollia a la seva baixada. Seria molt complicat trobar llocs com aquell, on sentia una pau immensa i estava lluny dels dimonis de la ciutat. Era divendres, tenia molt de temps per observar ocells, llegir i respirar. Avui el seu marit no hi aniria a dinar, estava molt enfeinat gairebé sempre i, a més, tornaria tard, de manera que podia passar la tarda amb aquell silenci que tant desitjava.

S'assegué al costat de la font, era un lloc lluminós i li agradava escoltar l'aigua córrer. Un colom se li va apropar portant una cinta groga lligada a una pota, va mirar a un costat, després a l'altre i no va veure ningú. S'aixecà i tornà a mirar a banda i banda i res. El colom no es movia de la pedra, semblava que esperava que recollís la nota. Aixecà amb molt de compte la pota, tragué la cinta i aquell paper es quedà entre les seves mans. L'obrí i quedà sorpresa en llegir dues paraules "Un petó".   Va somriure en veure que no estava signat, només aquelles dues paraules i prou... Guardà el paper entre les pàgines del llibre i tragué l'entrepà, mentre es preguntava per què el colom no es movia del seu costat?  En acabar es netejà la comissura dels llavis i les mans, recollí tot a la cistella i es posà a llegir mentre amb un dit anava toquejant la nota... No perdia l'esperança que, quan baixés, trobaria l'amo de la nota i li tornaria...

Començava a baixar el sol i aviat podia quedar-se ben fosc. Així que va recollir de pressa i es va encaminar de tornada a casa. El que no sabia Beatriu era que el propietari d'aquell petó era el seu marit i tampoc no li ho diria mai, era el seu secret!... i possiblement per a ella un xoc.