RESiGNADA, VA QUEDAR-SE ESPERANT . . .

Quan es van conèixer s'escrivien per correu electrònic. Solien arribar a la nit i ella també li contestava una vegada rebuts. Al principi eren els típics missatges de com estas i coses semblants. Poc a poc anaren agafant confiança i la noia notà que li feia moltes preguntes, però no li va donar gaire importància, ella responia a totes sense cap problema. 

Passades unes setmanes, la noia li va preguntar perquè li feia tantes preguntes, gairebé tot era preguntat, fins i tot els detalls més petits. Ell li va contestar que si no preguntava, no sabría res mai. Això no anava amb la seva manera de ser, ella era massa prudent per estar preguntant a tota hora i preferia que li expliquessin allò que realment volien dir, abans de fer preguntes que potser molestessin a l'interlocutor. Això sí, de tant en tant n'hi feia una per saber una mica més, ja que semblava que a ell no li agradaba xerrar d'ell mateix... i sempre es trobava sense resposta a aquella pregunta que li havia gosat fer...

Passaren els mesos i tingueren la seva primera baralla, la noia estava cansada de no obtenir respostes a coses que ella trobava importants, fins i tot a coses que no en tenien gens i es posà a escriure un correu amb totes les preguntes que ja li havia fet i que no havien estat contestades per ell. Ben detallades, una a una, va preparar la seva llista i li va enviar. La resposta va arribar esquivant esmentar les preguntes, com si no n'hi hagués fet cap... Resignada, va quedar-se esperant les respostes a les seves preguntes, que segons les paraules d'ell: "sense fer preguntes, no sabria mai res"...