Sis del matí, sonen els despertadors, dutxa't i a vestir-te per estar a punt a les set, que és l'hora en que l'ambulància et pot venir a buscar, de set a vuit, en qualsevol moment.
A les sis del matí a una persona com jo, dormilega i fredolica, no se la pot fer aixecar per anar a rehabilitació, quan l'hora en que les fisios t'agafen no és abans de les nou. I encara que em dutxi, no sóc persona fins l'endemà. Prepara totes les coses, a més de dur uns quants sostres de roba a sobre, agafa la jaqueta, el bolso amb els documents i la targeta que indica la teràpia, una bossa amb una manta... perquè a rehabilitació no hi ha mantes!, unes mitges especials per a la teràpia i la crossa... sembla que me'n vaig de viatge per uns quants dies...
Quan arribo a rehabilitació hi ha una porta que s'obre sola, vull dir que un alè la pot fer obrir. Entres dins una saleta que té cinc sofàs. Tres vora la porta d'entrada, un davant la màquina de cafès (que just hi passa una persona entre i entre) i al fons un altre sofà que és on em poso jo, perquè és l'únic lloc on no toca l'aire quan s'obre la porta. Gelada (perquè la calefacció fa poc que està engegada) i endormiscada m'assec, després de deixar tot quan porto al meu costat, és quan comença a venir gent i els fisios que els van cridant d'un en un, menys a mi perquè no tinc fins a les nou.
Com que encara no sóc persona, oblida't de dur-te'n un llibre per passar l'estona. De tant en tant obro els ulls i miro l'hora al mòbil i és que el minuts no passen per més que miri, però ahir em va passar un cosa curiosa, un raig de sol em va venir a saludar, suposo que em va veure tan gelada que va apiedar-se de mi. Vaig aixecar el cap i allà estava, lluent, anunciant-me un nou dia. Curiosa la finestra també i no vaig poder estar-me de fer-li una foto, per guardar-la i mirar-la cada cop que el dia estigui núvol, com avui i sentir la seva escalfor i, a més, perquè no em deixi que se m'alteri la serenitat, ni se m'ofusqui la intel·ligència...Santa paciència!!!
— Paula?
— Sóc aquí... ja vinc!
I cal tenir en compte que tot això que has explicat és quan tot funciona "bé" perquè suposo que també hi ha dies que el físio no et crida a l'hora sinó amb retard o apareix algun dels entrebancs ja tan habituals en la nostra sanitat pública que ho destaroten tot. I tant que cal paciència per "sobreviure" a tot això... i molta.
ResponEliminaT'envio, com aquest raig de sol, tot el meu escalf i molts ànims perquè et recuperis ben aviat. Abraçades!
Ah, no! Una de les fisios arriba a les nou i mitja, perquè així ho té estipulat amb l'hospital i com les teràpies han de ser correlatives, no en poden fer la d'abans que dura mitja hora. Per això tinc de nou a deu... A més, per fer-me-les han trigat més de dos mesos, marejant-me amb trucades que em deien un horari però "ja et trucarem, perquè han de donar la conformitat els de les ambulàncies" i quan tornava a trucar, em deien un altre horari i la mateixa cançoneta, fins que la setmana Nadal em va deixar penjada el de l'ambulància, avissant-me a les set del matí (quan jo ja estava a punt), perquè estaven fent vaga.🤦♀️
EliminaNo et puc dir tot el que em va sortir per la boca, perquè no et vull espantar...
Benvingut el teu escalf i moltes gràcies!
Aferradetes, Mac!!!
Això és un martiri...
ResponEliminaT'ho haurien de programar millor.
Ànims.
Petons.
Et diuen que tenen rutes de dues hores. Dues hores són -una més una- al meu poble i quan els hi dius, et contesten que tenen una marge de quatre hores...
EliminaGràcies, Xavi!
Petonets.
Jo que tinc uns hàbits molt fixes pel que fa la son, si un dia m'he de despertar una hora abans ho passo bastant malament. Per això intento no agafar mai vols que surtin abans de les 9:00 de l'aeroport. Una autèntica tortura.
ResponEliminaBen cert, imagina't jo que no és per un gust!!
EliminaQuan treballava sospirava jubilar-me per no haver d'aixecar-me d'hora...
Bon vespre, Risto!
La vida te da, a veces, regalitos como este para que todo no sea tan dura...
ResponEliminaEstupenda foto y relato.
Un abrazo Paula
Al menos me tuvo entretenida hasta que me llamó la fisio. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
No logro que el ordenador me haga automáticamente la traducción y por lo tanto no logro entender tus textos a veces ni el título de las fotos. No se como hacerlo
ResponEliminaHay una pestaña en el lateral que lleva el traductor, clicas encima y buscas el idioma. Yo lo he probado ahora y está bien. Otra forma, copias el texto y lo llevas a tu traductor... sé que lleva más trabajo, pero esa es tu elección...
EliminaDe todos modos, ¡gracias por intentarlo!
Seas quien seas, hoy me sales como anónimo.
Un saludo.
Em faig creus que es combinin tan malament les coses.
ResponEliminaNo em puc creure que no es puguin fer millor.
Ho trobo tot molt empipador, com un mal tracte envers els pacients.
I poca cosa podem fer més que tenir paciència i agafar aire, respirar fons i endavant.
Espero que et vagi bé aquesta fisioteràpia, que notis milloraben aviat.
Aferradetes doces, bonica!
Una pregunta... I això és cada dia, nina?
EliminaNo sé com fan feina, la veritat... sembla que els he de fer la feina jo...
EliminaDe fet, veig cada dia que hi vaig, tres ambulàncies parades davant rehabilitació, suposo que esperen als pacients. Doncs bé, avui no podía tenir la sortida a les deu perquè tenía una ecografía a les deu i deu. Ho vaig dir dimecres passat a la fisio i em va dir que millor truqués directament a ambulàncies i parlés amb ells. I això vaig fer, quan els hi vaig explicar que es tractava d'esperar-me uns quinze minuts, em van dir que no, que ells tenen les seves rutes i que digués a radiologia que demanessin una ambulància quan sortís d'allà. A radiologia m'han dit que ells no poden trucar per una ambulància... Al final he sortit per la part de rehabilitació, disposta a trucar a un taxi, quan he vist una ambulància aturada i li he explicat què estava passant. Una noia molt simpàtica ha trucat a la central i m'ha dit, ara et portem a casa.🙄 Perfecte!! però era necessari tot el que he fet per tenir-ne una?... I si no m'hagués atrevit a demanar-ho?... Segurament hagués tornat en taxi...
Hi vaig els dimecres i el divendres, això em trenca tota la setmana, perquè el dia abans he d'anar-me'n a dormir més d'hora i el dia de rehabilitació vaig zombi tot el dia... El dimarts i el dijous ve l'al·lota que m'ajuda i només tinc el cap de setmana i el dilluns lliures per fer les meves coses i dormir un poc més...
Aferradetes, preciosa!
Finding the right spot where you're not hit by the draft from the door, and how you patiently wait for your appointment—it's like you've created your own little sanctuary amidst the routine
ResponEliminaL'únic que falla és l'hora. ;-)
EliminaSalutacions, James.
I always take a book with me to appointments. And yes, time spent waiting is soooooo long. I do hope the therapy helps. It does me, painful as it is.
ResponEliminaHavent-me aixecat a les sis del matí, no tinc el cap clar per llegir.
EliminaA mi unes em feren malt bé i les d'ara (en teoria) han d'arreglar el mal que van fer les anteriors.🤦♀️
Una aferradeta, Sue.
Pues yo di con un fisio muy apañado, daba gusto porque se veía que le gustaba su trabajo. Pero cuando empezó conmigo ya no llevaba muletas porque a parte de haber pasado mas de síes meses que las había dejado, ni me llamaron y cuando fui a preguntar el medico me dijo que como no me había presentado volvía a quedar el ultimo en la fila y vuelta a empezar.
ResponEliminaDespués de explicarle que ni me habían notificado ni llamado ni nada parecido me volví a casa y punto pelota.
Recibí una llamada a la mañana siguiente. Parece que después de investigar llego a la conclusión de que en efecto habían metido la pata.
Otra vez de nuevo cincuenta kilómetros hasta la capital porque en el hospital de la ciudad no me atenderían.
En fin.
Como no es su piel, ni su tiempo, ni su dinero... ¡qué más da!...
EliminaEn este país todo va igual, las administraciones no se relacionan entre ellas, los hospitales tampoco, así que tú tienes que hacer el trabajo de aclarar sus entuertos y si lo dices un poco alto, te vas a casa sin arreglar nada y la mayoría de veces sin hablar ni alto, ni nada... el culpable eres tú por abrir la boca...
Besos
Sort d'aquest raig de sol que et va venir a escalfar, i de poder presenciar aquesta imatge perquè l'estona passés d'una forma una mica més amable, perquè déu n'hi do el periple des que surts de casa, tan d'hora, fins que t'atenen.
ResponEliminaEspero que la rehabilitació et vagi bé i milloris ben aviat.
Gràcies per ser-hi, nina.
Aferradetes!
Sí, vaig tenir sort. Tota la que no he tingut avui que plovia i feia molt de fred.🥶
EliminaDe momento porto poques sessions, així que encara no puc cantar victòria.
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
A vegades no sabem prou valorar quan estem bé fins que la salut ens dóna un toc d’alarma i ens manca. És llavors quan ens aferrem als petits i bonics detalls que ens regala la vida, com per exemple aquest raig de sol de l’albada que tu tan bé vas saber captar. Cuida’t i paciència (quin remei ens toca)!!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Estem ben aferrats al sistema i hem d'acotar el cap sense dir ni piu... perquè si dius res, després és pitjor... I als petits detalls, fa estona que és on m'hi sento a gust, si no fos per aquests, no sé on seria.
EliminaAferradetese, Joan!
Un recordatori de que no estás pas abandonada.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
La natura sempre m'ajuda, no puc dir el mateix de segons quines persones. ;-)
EliminaAferradetes, Alfred!
Las vida es muy generosa y agradezco todos los regalos que me da con mucho gusto.
ResponEliminaBesos.
La vida, no sé... prefiero decir que la naturaleza es hermosa y generosa... aunque no siempre.
EliminaBesos, Sara.
La profesión de fisioterapeuta, es muy demandada. Rara es la persona que no necesite este tipo de tratamiento.
ResponEliminaUn abrazo.
Así como vivimos, creo que la mayoría... pero pasa lo mismo con los psicólogos, que si no pagas, te dan cita cuando ya estás curado o muerto. ;-)
EliminaAferradetes, Antonia.
Encontraste el mejor sitio para ese saludo del sol. Que largo se hace el tiempo en esas esperas. Buen relato.
ResponEliminaUn abrazo.
¡Larguísimo!, sobre todo cuando llegas hora y media (dos) antes de la cita y a las seis de la mañana tienes que levantarte.
EliminaA pesar de todo, fue un momento mágico.
Aferradetes, Laura.
Caram! no sé pas si no serà contraproduent aquesta fisioteràpia; tot això no és que ajudi al benestar que una recuperació requeriria.
ResponEliminaEn tot cas, que hi hagi més rajos de sol com aquest!
podi-.
No sé com acabarà, espero que millor que l'anterior.😅
EliminaSé que és demanar massa, però si que m'agradaria que n'hi hagi més, fa molt de fred i la pluja no ajuda gens.
Moltes gràcies, Carles!
Bureaucracy is obvious when the right hand doesn't know what the left hand is doing.
ResponEliminaI aquí sembla que no ho saben mai...
EliminaAferradetes, Sean!
Un raig de sol és un bon amic.
ResponEliminaDesitjo que la rehabilitació et mantingui, i si pot ser, fins i tot et millori.
Salut i solet, Paula.
De moment és massa prest per saber si em fa sentir millor...
EliminaEl solet em dóna vida, tant per la seva escalfor com per la seva llum.
Moltes gràcies, Xavier!
Molt bona història partint d'una molt interesant foto!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Jo he fet la rehabilitació de la ròtula treballant, i això m'ha estressat tant que m'ha agafat un mal a l'espatlla pel qual també he d'anar a rehabilitació. També a la mandíbula. És un bucle. No he passat son, però he anat de bòlit.
ResponEliminaEspero que et recuperis molt aviat, nina.
EliminaAferradetes i salut!
No sé per què m'havia imaginat alguna cosa pitjor, Paula! En fi, veig que darrerament compartim especialista. Millor aquest que un altre. Però sí, tot s'atura quan no et vals, ja sigui per una cama, un braç o qualsevol membre que ens permet moure'ns amb normalitat. I això d'haver-te d'aixecar a les sis perquè t'atenguin a les nou fa bastant mal. Et desitjo una ràpida recuperació i mentrestant... la foto pot alleujar una mica.
ResponEliminaAferradetes
Sí, qui més qui menys té bony o pua. El més fotut és pensar en fer coses i saber que no pots si no t'ajuden... Quan amb el cap ja has anat i tornat, el cos encara està en la primera passa... 🤦♀️
EliminaMoltes gràcies, igualment per a tu!
Aferradetes, Tresa.
En els moments difícils, la nostra percepció esdevé més sensible i vulnerable, però paradoxalment també més oberta a la bellesa mínima. Un raig de sol, un ocell en una branca, el so llunyà d'una melodia, una paraula amable... es transformen en petits bàlsams emocionals que ens reconforten. Molt ànim des d'aquí, Paula!!😉🤗🤗
ResponEliminaQuan tens dificultats per moure't, només et queden aquestes coses per no sentir-te inútil... almenys saps que ets viva...
EliminaMoltes gràcies, Alfons!
Aferradetes ben fortes.😘🤗
Sempre queda un "raig" per a l'esperança... fins i tot, a rehabilitació !.
ResponEliminaA millorar-se, salut ;)
Benvinguts tots els raigs!
EliminaMoltes gràcies i salut, Artur.